Des de l’11 de setembre, el govern nord-americà ha estat insistint pesadament en el lema "estiguem alerta", si bé "la vida normal ha de continuar". En aquest moment, quan el panorama militar a l’Afganistan es mostra advers pels talibans, ¿on hem de rastrejar la prossecució de la vida "normal"? Potser a Doha, on acaba de concloure la conferència de l'Organització Mundial del Comerç.

Aquesta conferència s'ha celebrat a Doha (Qatar) perquè cap altre país es va oferir com a seu, per por a les dificultats per controlar els contestataris del moviment "anti-globalització". La decisió va ser eficaç en aquest sentit, reduint dràsticament el nombre d'opositors en comparació amb Seattle. Els esdeveniments de l’11 de setembre van ocupar, per descomptat, un paper decisiu en aquesta reducció.

Doha va semblar acabar gairebé amb un èxit, ja que es va arribar a cert tipus d'acords. Però també ens indica que el futur de l'economia-món no és una simple qüestió de lluita entre els quals defensen i els quals s'oposen a la "globalització". Lluny d'això, com vaig escriure el 15 de desembre de 1999 (Comentari N 30) referint-me a Seattle. Hi ha tres batalles diferents, amb distintes línies de demarcació en cadascuna d'elles. Hi ha una batalla entre els Estats Units i la Unió Europea, una altra entre el Nord i el Sud, i està finalment la batalla entre les forces que desitgen protegir l'entorn medi ambiental i els drets conquerits pels treballadors, i les oposades.

Els Estats Units van aconseguir alguna cosa important a Doha. Desitjaven una represa de les converses sobre una major liberalització de l'economia-món, i van obtenir l’acord perquè s'iniciessin aquestes converses. Es va admetre que constessin en acta les reserves de l'Índia. I "iniciar" no significa, per descomptat, "concloure". Per arribar almenys a aquesta decisió, els Estats Units van haver de fer concessions en dues qüestions importants. Van haver d'admetre que les subvencions agrícoles europees no quedessin en el futur formalment proscrites, sinó simplement sotmeses a negociacions addicionals. I van haver d'admetre una relaxació de les patents proteccionistes de les empreses farmacèutiques (una relaxació, no la supressió). No es va aprovar res per a l'entorn medi ambiental, i amb prou feines res per a un accés més fàcil al Nord als tèxtils produïts al Sud.

On ens deixa tot això? L'editorial del Financial Times del 14 de novembre, "Un acord a Doha", diu: "Arribar a un acord requeria tants compromisos i precaucions que l'agenda final és gairebé insignificant". Estic d'acord. En l'economia-món, com a l’Afganistan, totes les opcions segueixen obertes. Tots els participants segueixen encara dempeus, i no està assegurada una evolució determinada dels esdeveniments.

Anant a Doha, des d'Europa van arribar dues senyals d'advertiment per als Estats Units. Una d'elles va ser l'afirmació de Pascal Lamy, el comissari europeu de Comerç: "La nostra preocupació pel desenvolupament ens situa en la posició d'intermediari entre els Estats Units i els països del Sud". No està gens clar que ni els Estats Units ni el Sud acullin amb satisfacció aquest paper d'Europa com a intermediari. Però això és poc consol a mig termini pels Estats Units, que prefereixen considerar-se a si mateixos com a líders d'un Nord unit. Pel que fa a la segona, va aparèixer a la revista per a empresaris portuguesos Fortunas e negocios. En el seu número de novembre exposava sense embuts dos plantejaments que s'estan fent amb més circumloquis a tota Europa. El seu principal article suggeria els avantatges econòmics d'un eix París-Berlín-Moscou, que aniria des de Lisboa fins Vladivostok, enfrontat a uns Estats Units que fan el què està a les seves mans per "mantenir feble Europa". I la seva editorial assenyalava, encara més provocadorament, que Europa posseïa una llarga tradició de vincles amb l'Islam, que ha dut anteriorment a reconciliacions. I afegia: "L'Islam és [...] un cas paradigmàtic per a Europa, perquè econòmicament també tenim un adversari comú".

El govern nord-americà sembla pensar que els successos de l’11 de setembre li han donat l'oportunitat de recrear el seu paper com a centre d'una coalició mundial contra una petita minoria de forces malignes. I s'està felicitant per l'èxit que sembla haver arribat en aquest propòsit. Però hauríem d'avaluar de nou la situació dintre de cinc anys per comprovar si la desil·lusió és parcial o total.

El primer que hauríem de considerar dintre de cinc anys és si, malgrat l’OMC, existeixen o no tres zones econòmiques relativament separades de fet: Amèrica, Europa (des de Lisboa fins Vladivostok) i l'Est i Sud-est d'Àsia. Una trobada de l'ASEAN al que no s'ha prestat molta atenció va cridar recentment a la creació d'una zona de lliure comerç que inclogui a la Xina, a fi d'arribar a "major independència" pel que fa als Estats Units. L'admissió de la Xina (i Taiwan) a l’OMC tindrà un efecte important al que tampoc s'ha prestat la deguda atenció. Accelerarà considerablement les inversions taiwaneses a la Xina i el comerç mutu, duent a una integració de fet entre ambdós, transformant la política interior de Taiwan i afavorint els objectius xinesos a la regió.

Un segon aspecte a considerar dintre de cinc anys és si, i de quina forma, les forces que constitueixen el moviment de Porto Alegre poden reagrupar-se, donar-se a si mateixes alguns objectius concrets que exigiran un ampli suport, i arribar a una certa coherència organitzativa.

I un tercer aspecte a considerar és l'impacte de la depressió econòmica sobre la política interior dels Estats Units. En qualsevol dels dos escenaris més probables (que l’Afganistan es mitigui com a problema, o que els Estats Units es vegin atrapat en un fangar permanent a l’Afganistan i al món islàmic en general), la conseqüència probable és un col·lapse de la unitat conjuntural nord-americana. La política als Estats Units pot tornar-se molt més aspra que a les últimes dècades, i podria haver alguns realineaments.

En el que cal pensar, com a qüestió crucial, és en les tendències a llarg termini.

Immanuel Wallerstein (15 de novembre de 2001).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).